La temporada començava a la Pobla de Mafumet, a uns 20min de Reus. El resultat va ser d’empat a 1, però van anar passant les jornades, i poc a poc anàvem escalant posicions, fins arribar al 1r lloc a la taula, i encarà que es deixes escapar, el dia i en l’hora clau es va tornar aconseguir. Després de passar 3 eliminatòries de  Copa del Rei, Ascó, Arandina i Lleida, ens va tocar jugar contra el Atlético de Madrid, un primer premi del que seria la temporada. Si els partits de copa duressin 34 minuts i fos un sol partit, el Reus, hagués estat a vuitens, però s’han de jugar el 180minuts. Vam acabar l’any amb 1 derrota en 18 jornades. Vam canviar d’any i va arribar una nova derrota, aquest cop a casa contra el Cornellà.

El Villarreal B anava 1r el Reus 2on amb poc marge de diferencia. I en el partit al Mini de Villarreal, el Reus tenia opcions d’acabar líder en cas de victòria. Però l’àrbitre, va expulsar a 3 jugadors del Reus, tot i així, el partit va acabar 1-1. De desplaçament em quedo amb Balears, sortir de Reus a les 5 del matí, agafar l’avió a les 8, anar a Son Malferit, i després tornar agafar el vol de una mica abans de les 5 i de nou cap a Reus.

Després de fer-me 12 desplaçaments i no aconseguir la victòria en cap dels desplaçaments, em vaig rumiar si anar a Elda... No se com ho vaig fer, però els amics, hem van guardar un lloc al cotxe, però ja m’anaven buscant l’estació i els horaris de tren d’Elda. Millor impossible, 0-4.

A la setmana següent el camp feia goig contra el Xàtiva, això sí, regalant entrades, i l’última jornada, el Villarreal depenia d’ ell mateix per acabar líder, el Reus buscava que aquests no guanyessin i d’Hèrcules que perdessin tots dos. Finalment el Reus va guanyar, i uns 30 segons després el Villarreal B, empatava a Sant Adrià, festa grossa a Cornellà. El Reus acabava líder!

Al sorteig ens tocava el Racing de Santander, anada al Sardinero, diumenge servidor va dormir 1 hora, i a les 6 del matí #RoadToSantander al camp un festival, guanyar 0-3 i encarrilar l’ascens a 2a Divisió. D’aquell partit em quedo amb el gest de l’afició racinguista, esperant-nos a la sortida, fent-nos un passadís i  aplaudint-nos als aficionats roig-i-negres.

La tornada va ser la festa, minut 7, David Haro, amb el 7 a l’esquena, feia el gol que acabava de sentenciar l’eliminatòria, Jordi Pitarque, potser té quelcom a veure.

Ara sol quedava disputar la ‘patxanga’ que organitza la RFEF, per quedar campió de campió! Els dos partits, amb una emoció enorme, quedant 0-0 en el global, al final als penals la loteria la va guanyar l’ UCAM. Ara penso jo, amb els dos partits aquests que han sigut de màxima intensitat, es tindria que jugar el partit de desempat, i així fins que algú acabés guanyant dins dels 90 minuts. Res de pròrroga ni penals, es una pèrdua de temps. Com aquest partit. Ara sí, vacances merescudes per ambos equips.

En aquests dos anys, al jugar contra el Racing de Ferrol i el Racing de Santander, una mica del Racing si que m’he fet. I des de aquí li desitjo el millor!